11 de juny 2021

la carbassa



L’Esperit, deia Mn Josep Escós, és com una llum, una espelma que poséssim dins una carbassa que tingués una escletxa petita. Nosaltres anem donant voltes a la carbassa i, en un moment donat veiem que a dins hi ha llum: l’hem vist un moment i després ja no, però en tenim prou per saber que és dins encara que ens quedi amagada...

Deia que això també passa amb les persones: potser coneixem o treballem amb algú que és difícil de tractar, poc amable. Però hi ha algun moment en la vida d’aquesta persona en la que veiem com es transfigura i té com un esclat o un gest en que manifesta allò que porta dins: la seva bondat o el seu atractiu. Quan això passa, deia Mn Escós, n’hem de saber prendre nota. Hem de saber reconèixer i recordar aquesta llum que cadascú té a dins. És la seva llum de debò i que la ha tingut sempre encara que no la veiem. És la llum que tots tenim a imatge i semblança de Déu Pare que ens ha creat. Allò altre que tantes vegades desanima i ens amoïna no és autèntic, no és res mes que una imatge falsa i distorsionada que amaga el que hi ha dins: l'esperit

17 de juliol 2019

Jo seré amb tu


En aquells dies, Moisès pasturava el ramat del seu sogre Jetró, sacerdot madianita. Tot guiant el seu ramat desert enllà, arribà a l'Horeb, la muntanya de Déu. L'àngel del Senyor se li aparegué en una flama enmig de la Bardissa. Va mirar, i s'adonà que la Bardissa cremava, però no es consumia. Moisès es va dir: «Deixa'm anar a veure aquesta visió extraordinària: què ho fa que no es cremi la Bardissa».

El Senyor veié que s'acostava per mirar. Llavors Déu el cridà de la Bardissa estant: «Moisès, Moisès». Ell respongué: «Aquí em teniu». Déu li digué: «No t'acostis aquí. Descalça't, que el lloc on ets és terra sagrada». I afegí: «Jo sóc el Déu del teu pare, Déu d'Abraham, d'Isaac i de Jacob». Moisès es cobrí la cara, perquè no gosava mirar Déu. Déu li digué: «M'ha arribat el clam dels israelites i he vist com els egipcis els oprimeixen. Vés: jo t'envio al Faraó perquè deixi sortir d'Egipte els israelites, el meu poble». Moisès preguntà a Déu: «Qui sóc jo per anar a trobar el Faraó i fer sortir d'Egipte els israelites?». Déu li respongué: «Jo seré amb tu. I un cop hauràs fet sortir d'Egipte el meu poble, vindreu a adorar Déu en aquesta muntanya, com a prova que t'envio jo».
(Èxode 3,1-6.7a.9-12)

La paraula que en català hem traduït per Bardissa, en llatí de la Vulgata era rubus. Rubus és el nom del gènere de l'esbarzer -en castellà zarza. La bardissa (maleza) és més genèric, però inclou també els esbarzers. L'esbarzer el trobem per tot arreu. Encara que és una planta poc considerada, amb flors senzilles i aparentment de poca gràcia, ofereixen beneficis remarcables. Un d'ells, present en la vida de tots, és l'aliment curiós i poc refinat de les mores. Un altre, més desconegut, és la protecció que ofereix als conills. Quan anem a passejar amb les nostres dues gosses, la Roïna, que és la més jove i esverada de les dues, quan veu un conillet surt disparada a perseguir-lo. El conill, però, va sobre segur: s'adreça sense massa pressa cap a un esbarzer i s'hi amaga a dins. Allà, la Roïna no hi ficarà el nas.

Per què, Déu Nostre Senyor va escollir un esbarzer com a lloc adequat per parlar-li a Moisès?

Al final del diàleg, diu el text «Déu li respongué: Jo seré amb tu». Déu és amb Moisès, amb el poble d'Israel i per suposat amb Jesús.

Quan Abraham va oferir a Déu Isaac, després que Déu l'aturés va trobar un moltó enganxat per les banyes en una bardissa, un esbarzer. Diuen que aquell moltó era figura de Jesús que ofereix la seva vida per a nosaltres. 

Jo diria que Déu tria l'esbarzer per fer costat a Jesús quan s'ofereix a sí mateix.

A Santpedor tenim una capella preciosa: la capella de les Santes Espines. Les corones d'espines que es veuen en dues escenes de Jesús pintades en unes teles enormes que hi ha a banda i banda de la capella, diria que són fetes de branques d'esbarzer.

13 de maig 2019

ofrenes



Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser. Era d’edat molt avançada: després de casada, havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l’infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.

Lluc, 2, 36-38


Jo enyoro o espero l'esmorzar de cada dia, enyoro o espero passejar a primera hora (sobretot si és dilluns o ha plogut), enyoro o espero els dinars a casa, escoltar les músiques repetides, anar a dormir...

M'enyoro de la primavera, de l'estiu, de la tardor, de l'hivern, de Massat...

L'Anna, la filla de Fanuel, de la tribu d'Asser, devia haver passat molts anys enyorant el seu marit que va morir quan ella encara era jove. Pregava i esperava, tenia la il·lusió de veure un dia el Messies i l'alliberament d'Israel. També, com moltes persones, enyorava o esperava anar al Temple a pregar, a donar gràcies i a oferir el seu dejuni.

Aquesta escena de «la Presentació» de l'Evangeli de Sant Lluc queda recollida en els Misteris del Rosari, i tota ella és plena d'ofrenes:

Les ofrenes d'Anna. Les de Maria i Josep oferint Jesús, el seu fill primogènit, a Déu. I també les dels colomins, que podríem ser nosaltres mateixos quan oferim a Déu els nostres anhels i les nostres enyorances; la nostra petitesa i la nostra poca traça.

21 d’agost 2018

pren nota


«per què t'has portat així amb nosaltres?»
Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes. En veure’l allà, els seus pares van quedar molt sorpresos, i la seva mare li digué:
—Fill meu, per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia.
Ell els respongué:
—Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare?
Però ells no comprengueren aquesta resposta.
Després baixà amb ells a Natzaret i els era obedient. La seva mare conservava tot això en el seu cor. Jesús creixia en edat i saviesa, i tenia el favor de Déu i dels homes. (Lluc 2, 41-51)

Jesús té dotze anys (ho diu Lluc). Els seus pares volen que estigui amb ells i Jesús, que no els ha avisat que es quedava al temple, els ha fet patir. Pensaven que s'havia perdut. No ho entenen.  

«Per què t'has portat així amb nosaltres?», li diuen.

Jesús pren nota. No fa teatre, no representa. Potser havia fet el projecte de donar-se a conèixer des de ben aviat per fer la voluntat del Pare. Potser si ho hagués fet així, el seu missatge hauria arribat a més persones i els evangelis ara contindrien més pàgines, més ensenyaments i fets del jovenet Jesús.

Però ha pres nota i fa el què els pares li demanen quedant-se amb ells molts anys. Més endavant la seva mare el fa canviar de parer una altra vegada, però ara perquè es doni a conèixer a Canà quan «encara no era la seva hora».

També nosaltres, en allò que volem i demanem en la pregària, ens trobem com Josep i Maria. De vegades sembla que Jesús ens tracti amb duresa o que no ens entengui. Però més endavant ens adonem que ell havia pres nota. Com la seva mare, que 
«conservava tot això en el seu cor».

10 de juliol 2017

com podrà ser?


Anunciació_marc
«Com podrà ser això?»

«Déu envià l'àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. L'àngel entrà a trobar-la i li digué:

--Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu.
Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L'àngel li digué:
--No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús.  Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi.
Maria preguntà a l'àngel:
--Com podrà ser això, si jo sóc verge?»

Maria tenia un acord matrimonial amb Josep. Estava compromesa. La dificultat de Maria, allò que no entén, és que l'àngel li demani si accepta ser mare sense comptar per a res amb Josep. Ella és verge, i si queda embarassada, què pensarà Josep? Ella se l'estima de veritat i no li vol fer mal.

«L’àngel li respongué:
--L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu.També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible.
Maria va dir:
--Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules. I l'àngel es va retirar.»

Maria accepta sense demanar-li permís a Josep que, al seu temps, va rebre el seu somni i el seu encàrrec aclaridors. Josep no ho va entendre de seguida i, tal com s'havia temut Maria, aquest va ser el patiment que van haver de passar tots dos.

13 de maig 2017

córrer la mateixa sort


Manda


En el camí que va de Fàtima a Aljustrel hi ha unes imatges amb les escenes del Via Crucis. També hi ha unes inscripcions gravades en lloses de pedra que reprodueixen algunes de les paraules que la Verge Maria va dir als tres pastorets:

1. Quereis ofrecer-vos a Deus para suportar todos os sofrimentos que Ele quiser enviar-vos, em ato de reparaçao pelos pecados con que Ele es ofendido, e de súplica pela conversão dos pecadores?

2. Ides ter multo que sofrir,
mas a Graça de Deus, será vosso conforto

3. E tu sofres muito por isso? [es refereix a la pena que sent la Llúcia quan sap que la Jacinta i el Francesc aniran aviat al Cel i ella es quedarà sola] Não desanimes. Eu nunca te deixarei. O Meu Imaculado Coração será o teu refúgio e o caminho que te conduzirá até Deus

Les paraules de la Consagració: «que serà vessada per vosaltres i per molts» (en llatí «qui pro vovis et pro multis effundetur»), pronunciades en català es podrien entendre en el sentit corredentor que li donava Jesús quan els deia a Joan i a Jaume: «sereu capaços de beure el calze que jo he he  beure?» («sí que podem!», van contestar) Així, «el calze de la meva sang, que serà vessada per vosaltres i per molts», ens podria suggerir un convit a compartir el lliurament de la seva vida. L'evangeli de Joan no pren nota de la institució de l'Eucaristia, però sí parla de l'oferiment d'un mateix en el servei dels altres quan explica com Jesús renta els peus als deixebles i els diu que ells facin el mateix.

Bon Jesús, si fóssim capaços de córrer amb tu la teva mateixa sort, seríem especialment amics.


13 de Maig del 2017

04 de juliol 2016

a casa

a_casa_petit

«Maria, la seva mare, estava compromesa en matrimoni amb Josep i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l’Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l’acord matrimonial. Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: 
—Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha engendrat ve de l’Esperit Sant.» (Mt 1, 18-20)

Aquest relat a mi em recorda la història d'Abraham i Isaac, quan Déu li demana que li ofereixi el seu fill. Josep volia i estimava Maria com Abraham estimava el seu fill: amb tot el cor. A més, Josep n'estava enamorat... bojament. Però, com que era "un home just", per no contradir la llei està disposat a perdre el gran tresor de la seva vida, Maria. Jo crec que Josep tenia un gran desig de saltar-se la Llei i endur-se Maria a casa seva. Però li feia por, tenia temor de Déu (no volia anar contra la voluntat de Déu). Per això Déu li envia un àngel per atura-lo, tal com havia aturat Abraham, i li diu: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva.»

02 de juliol 2016

es complirà

Visitació1web petit

«L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible. Maria va dir: —Sóc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula.» (Lc 1, 35-38)

D’aquesta manera Déu va plantar la seva tenda entre nosaltres. Es va fer un de nosaltres.

No sabem si Maria va dir res del que li havia passat. Potser, humil com era, no gosava dir-ho a ningú. Sembla ser que a Josep no li va dir. Qui sap si després de l’Anunciació de l’Àngel, en algun moment va tenir el pensament que ho havia somiat… Però l’àngel li havia donat una referència ben real: «També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes». Va decidir anar-la a veure. «Se n’anà de pressa» (Lc 1, 39). Diria que Maria, senzilla com és, va sentir la necessitat d'anar a veure-la de seguida per assegurar-se que allò que havia passat i les paraules de l'àngel no eren un somni sinó que eren veritat. La seva cosina era la única persona que podia donar-li la confirmació.

«Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant. Llavors va exclamar amb totes les forces: —Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de goig dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà.» (Lc 1, 41-45)

No era cap imaginació. No ho havia somiat. La meva ànima magnifica el Senyor!

21 de novembre 2015

pregària de comunió

ballem

Jesús, vine a jugar amb nosaltres

(quan canteu cançons alegres ballarem i quan siguin tristes plorarem)
~Lc 7,32~

18 d’octubre 2014

eixos ulls vostres

aviam si ho sé dir

Avui, mentre resàvem el rosari a la capella de la parròquia, tal com se m'acut de vegades, he fet intent d'imaginar la Verge Maria present allà amb nosaltres, i se m'ha acudit veure-la com una noia que vaig veure l'altre dia en un programa de TV que em va ensenyar la Isabel: és una noia que no hi veu, cega o gairebé cega, a qui acompanyen a visitar llocs del món, per exemple la illa de Martinica. Ella pregunta coses, demana que li deixin tocar (en realitat ho acarona) els arbres, els estris de treball, les plantes... Escolta amb molta atenció, però en realitat, el que més es nota és com transforma l'aire i el fer de les persones amb les qui parla. Ells han d'imaginar com transmetre-li allò que ella no veu, i els fa veure a ells mateixos les coses com de nou. Això es barreja amb el sentiment de tenir davant una persona especial, necessitada dels ulls dels altres, i noten, sobretot, la suavitat del seu esperit més gran que el seu perquè la realitat, ella, la veu per dins. Ella veu on ells no hi veuen.

Déu Nostre Senyor va ser molt llest de voler encarnar-se en una noia. Ens va agafar. Quan una futura mare fuma, o beu, o menja, allò que ella pren passa a la sang del futur nadó, es fa vida seva. Déu Nostre Senyor «s’encarna» en la Verge Maria i passa també a la seva sang i a la seva persona. La Verge Maria és Déu amb nosaltres: en figura amable, necessitada, dolça i captivadora.

31 de maig 2014

segon misteri de goig: la visitació

Tens dintre teu el Senyor, rei d'Israel,
no veuràs mai més cap desastre.
Aquell dia diran a Jerusalem:
«No tinguis por, Sió, no deixis caure les mans;
el Senyor, el teu Déu, el tens a dintre, com a Salvador poderós;
per tu s'ha transportat d'alegria,
et renova el seu amor,
està de festa i crida de goig com en dies d'aplec»

(So 3, 15-17)

02 de maig 2011

no et cansin els treballs

hort

«-Fill, no et cansin els treballs que per amor meu has emprès, ni et deixis abatre mai per les tribulacions; encoratja't sempre amb les meves promeses. Jo sóc prou per a tornar-t'ho tot i amb abundor sense mida. -No treballaràs aquí molt temps ni estaràs sempre afeixugat per les penes. Espera una mica, i veuràs el prompte acabament de tots els mals. Vindrà una hora en què s'acabaran tots els treballs i inquietuds. Poc és i breu tot lo que passa amb el temps. Fes lo que fas, treballa en la meva vinya amb lleialtat; Jo seré la teva paga. Escriu, llegeix, canta, sospira, calla, fes oració; sofreix baronilment les contrarietats, que bé es poden passar tots aquests combats i altres de majors amb tal de merèixer la vida perdurable. El día que el Senyor ja sap, vindrà la pau, i no hi haurà día i nit com ara, sinó llum perpètua, claredat infinita, pau sense treba i repòs tranquil. No hauràs de dir ja: ¿Qui em deslliurarà d'aquest cos mortal? Ni exclamaràs: ¡Ai de mi que el meu auxili s'allarga! Perquè la mort será estimbada, i assegurada la salvació; no hi haurà angúnies i sí alegria benaventurada, i companyia dolça i bella.»


de la «Imitació de Crist», de Tomàs de Kempis (1380 - 1471) - Traducció de Mn Gaietà Soler, Editorial Balmes, 1951 -

29 de març 2011

"hi ha coses..."

Teresa Lisieux - hi ha coses -


«Hi ha coses que sent el cor i que ni la paraula ni tant sols el pensament les poden expressar... Què bonics eren per a mi els dies en que el meu rei estimat em portava amb ell a pescar! M’agradaven tant el camp, les flors i els ocells! De vegades intentava pescar amb la meva petita canya. Però preferia anar a seure sola a l’herba florida. Els meus pensaments, aleshores, es feien molt profunds, i sense saber què era meditar, la meva ànima s’endinsava en una veritable pregària... Escoltava les remors llunyanes... El murmuri del vent i fins i tot la música indecisa dels soldats que arribava fins a mi portaven una dolça malenconia al meu cor... La terra em semblava un lloc d'exili i somiava el cel... La tarda passava de pressa i calia retornar als Buissonnets; però abans de marxar em menjava el berenar que m'havia emportat en el cistellet; el vistós pastís de confitures que m'havíeu preparat havia canviat d'aspecte: en lloc del seu viu color només veia una cosa lleugerament rosada, tota pansida i rebeguda... Llavors la terra em semblava encara més trista i comprenia que únicament al cel la joia serà sense núvols...»


(Extret del llibre "Teresa de Lisieux, Manuscrits Autobiogràfics", publicat per Editorial PROA)

10 d’octubre 2010

granets de pols

granets-pols

«Les coses de la vida normal es transformen,
com els granets de pols il·luminats pel raig de sol,
quan son acollides en la nostra oració.»

R. Knox (Temps i Festes de l'Any Litúrgic)

25 de juliol 2010

Nadal al Juliol (2) - dia 25

enlluernant-nos-hi

Bon Nadal de juliol a tothom, doncs, i especialment a tots els Jaumes del món (ells ja fa anys que el celebren). Un text estimat de Ronald Knox:


...Doneu un segon cop d’ull al bressol de Nadal i us adonareu que la vostra primera impressió era inexacta o, per dir-ho millor, era totalment incompleta. Quan miràveu la primera vegada us semblava una bonica estampa de maternitat. Això i res més.

(...)

...¿Sabeu el què és entrar en una cambra i que, gradualment, no de cop i volta, us vagi agafant la sensació que allí hi ha un secret i que tots els qui hi ha a la habitació el comparteixen, menys vosaltres? Potser és una broma que us volen gastar, i mireu per tots costats, inquiets, provant d’esbrinar de què es tracta, però sense voler donar a entendre que sospiteu res. Hi ha una impressió semblant pel què fa a la segona mirada al bressol de Nadal. Tothom hi és tan callat... Els pastors sembla que s’hi acostin de puntetes, el bou i l’ase estan tranquils i no mengen, els àngels, aturats i atents, com esperant que passi quelcom. I aleshores mireu de nou al centre del grup i veieu de seguida allò que havíeu d’haver vist abans. Una mare? Però si tan sols és una nena! No es tracta d’una qüestió d’edat, és una qüestió d’atmosfera; us estant fent una broma: és una nena vestida, amb disfressa pueril, com si fos una mare... I després us en recordeu que aquí no hi ha possibilitat de bromes. És el misteri del naixement virginal.

No cregueu pas que la reverència cristiana vers la virginitat és simplement una manera beneitona per defugir les realitats de la sexualitat. Si passem en silenci els fets sexuals no és perquè els creguem repulsius, sinó perquè els considerem massa sagrats per portar-los a la conversa normal. Si els Pares de l’Església, des dels primers temps, van insistir en la virginitat de la Mare de Déu, no va ser perquè volguessin fer-li un compliment adjudicant-li una virtut cristiana coneguda, sinó que era justament al contrari. Van aprendre a reverenciar la virginitat perquè la havien vist en la Mare de Déu, perquè la havien vist a l’establia de Betlem, i no podien oblidar-ne l’experiència. Allò que havien vist aquí era una innocència que els parlava de renovació. Aquella dona que [com Eva] era altra vegada en una cova, els havia portat de nou al Paradís.

(...)

«Els seus no el van rebre; però a tots els qui el van rebre, que són els qui creuen en el seu nom, els va donar el poder d’arribar a ser fills de Déu, que no neixen de la sang, ni de la voluntat de la carn, ni del voler de l’home, sinó de Déu» (Jn 1, 11-13). El dia de Nadal va néixer tota una família sobrenatural; va néixer virginalment, perquè la seva regeneració la havia retornat a la innocència perduda.

Ho repeteixo: per a fer del Nadal una festa hem de tenir la força mental suficient per tornar a grimpar pels graons de la nostra infantesa i fer-nos idea que mai no els hem baixat. Això és el què fem quan anem a visitar el bressol de Nadal. Tornem a la infantesa en què la vida, la vida sobrenatural, va néixer per primera vegada en nosaltres, intentant recuperar algun alè de la nostra infància primera, en mirar la nena Mare, i el nen Diví, i el pessebre que li va fer de bressol. És difícil, al principi, aclimatar-se a l’atmosfera. Tot hi és tan tranquil, tan secret; el món hi és tan lluny... Us hi sentiu com si hi hagués una conspiració per deixar-vos-hi fora. Però és aquí on heu d’estar; també vosaltres heu nascut en la família de la gràcia, i aquest és el seu bressol. Ens ha nascut un nen per a retornar-nos una mica d’infància, any rere any, fins al més gastat, al menys natural, fins al més desil·lusionat de nosaltres.

Ronald Knox


(d’un sermó pronunciat a la BBC el 25 de desembre del 1950
i publicat en castellà a “Temps i Festes de l’Any Litúrgic” – Rialp 1964)

24 de juliol 2010

Nadal al Juliol (1) - dia 24

ostende


S’ha fet difícil viure el Nadal sense que, tard o d’hora, ens agafi el desencant de l’exageració comercial. Considerar el Naixement des de la perspectiva de la calor i la calma de l’ambient d’estiu, pot ajudar-nos a adreçar-hi aquesta altra mirada de la que Ronald Knox ens parla en el segon d'quests seus escrits, que deixaré aquí -si Déu vol- demà, dia 25 del Nadal de Juliol

No hi ha res d’irreverent, crec jo, en comparar la recerca de Déu per l’home amb un joc de fet i amagar. És el joc d’un nen amb el seu pare: tota la previsió i la ciència per un costat, tot l’entusiasme i l’excitació per l’altre. Quan llegim a l’Antic Testament que Déu va fer una aliança amb els homes, el nostre sentit de la propietat de les coses se sent ofès. Com és possible, sabent de què va, que fes un tractat bilateral, amb deures recíprocs, amb nosaltres? Però un pare juga a fer negocis amb els seus fills; ell amb tots els mitjans, ells amb les monedes que els dóna, i les complicades transaccions que hi tenen lloc en el terreny de la imaginació, són de veure ! És el mateix que passa en el joc de fet i amagar que, a través del segles, continua i té lloc en la vida de cada home des del bressol fins a la tomba.

A què és degut que Déu, que tant ens estima, es faci tan distant de nosaltres, tan difícil de trobar? Gosarem dir-ho? Això forma part de les regles del joc. Es fa difícil de trobar per què, quan el trobem, l’impacte del triomf sigui una experiència única. ¿Per què l’home, amb un cor fet per a Déu i que no pot trobar repòs sinó en Ell, passa llargs dies, potser llargs anys de la seva vida provant de fugir de Déu, d’evitar la seva mirada? Una vegada més, això forma part de les regles del joc; no que ens amaguem d’ell, sinó que tinguem la possibilitat d’amagar-nos.

Quan el fill s’amaga del seu pare, encara que l’amagatall sigui molt fàcil de trobar, el pare pot fer com si no el veiés. Però quan li toca el torn al pare, sempre s’amaga massa bé. Els nens, en el seu joc són una mica més beneits del què podríem esperar, i passen i tornen a passar pel lloc de l’amagatall amb ulls que no hi veuen. És per això que és part del conveni que el nen no es posi a buscar sol, sinó que vagi de la mà de la seva mare, atenta a donar-li indicacions més o menys clares dels millors llocs on mirar i decidida , en últim terme, a descórrer la cortina o a obrir la porta de l’armari per revelar l’excitant secret.

El llibre dels Proverbis ens dóna una indicació d’aquesta mena. Descriu la saviesa de Déu, il·lustrant-la sota la figura d’una dona asseguda al seu costat durant l’obra de la Creació, planejant a quina alçada s’hauran de d’aixecar les muntanyes, de quina manera han de córrer els rius, fins on els oceans han de mantenir en els seus límits, etc. Aleshores, sense avís previ, ve aquest versicle extraordinari: «Jo (la saviesa divina) era al seu costat, jugant contínuament en la seva presència, jugant en aquest món seu, perquè és la meva delícia estar amb els fills dels homes». “Jugant”, no podem canviar-ho; és aquest l’únic significat de la paraula que es fa servir en el text hebreu. Quan l’home surt a escena, aquella saviesa que ha estat fins aleshores el majestuós arquitecte de la Creació, esdevé el seu company de jocs, es posa a jugar amb ell. ¿I a quin joc, si no és el de la Seva recerca, joc impossible sense la saviesa que Ell mateix li inspira? Si no ens ajuda una mica, no tindrem possibilitats de trobar-lo; estem en tanta inferioritat de possibilitats que, si no ens ajudés una mica d’alguna manera, sempre guanyaria.

En la història de la nostra raça, fou l’home qui primer es va amagar de Déu. Coneixem la narració: Adam i la seva esposa es van amagar entre els arbres del jardí. «La dona que tu em vas donar...» La hi va donar perquè l’ajudés, perquè el cuidés, perquè el contingués, i no li ha servit d’ajut; no va fer res mes que arrossegar-lo al mal i ara s’ajup al seu costat, emboscada del tot, per evitar l’esguard de Déu. L’home va començar, ell va llençar el repte i des d’aleshores, durant segles, va ser com un nen espantat buscant el camí, sol en la fosca, assetjat per mil terrors sense causa, cercant el Déu que havia deixat tantes proves de la seva presència, romanent, però, apartat de la seva vista. «Mostra’ns el Pare i ja no ens cal res més». Sí, però la saviesa que el Déu ens havia conferit era tan sols un llampec en la foscor, no una mare que descorrent la cortina ens digués: «Guaita, és aquí !»

I llavors, en la plenitud dels temps, Déu va canviar el lloc del seu amagatall. Sobtadament, quan tot al voltant era tranquil, en la calma pregona d’una nit d’hivern, va venir i es va amagar en la forma d’un home. No ho va fer tan silenciosament que no es descobrís; amb un petit moviment entre els estels, amb un lleu frec d’ales d’àngels, n’hi va haver prou per provocar el clamor d’uns quants buscadors, pastors de fina oïda, astrònoms d’ulls penetrants. Així va començar la recerca: «Digueu-nos: on ha nascut el Rei dels jueus?» La pregunta, repetida d’un caminant a un altre, comença a sonar com el cor d’algun joc infantil. Què? En aquesta casa pobrissona d’un carrer amagat? En aquesta cova inhòspita de sota seu? No cal mirar-hi aquí. No s’hi amagaria pas en un lloc com aquest ! I aleshores s’obre la porta i apareix una dona que demana silenci portant-se el dit als llavis: la nostra Mare que ens ve a ajudar en la nostra recerca. «Sí, és aquí, però entreu sense fer soroll, que dorm.» El Déu que no habita en temples fets amb les mans, dorm aquí ! El Déu que no dorm ni dormisqueja vigilant Israel és aquí adormit !

Et Jesum, benedictum fructum ventris tui, ostende

( Ronald Knox, article publicat a “The Tablet”
el 25 de desembre del 1948 )

26 de juny 2010

llibres d'hores

Llibre-hores-Thomas-More


De seguida que es va publicar, la mare ens va regalar el primer volum de "Hablar con Dios", el del temps d'Advent, Nadal i Epifanía. Després van sortir la resta dels volums i els vem anar comprant. Tants anys rellegint les meditacions diàries, vas descobrint-hi trossos en els que no t'hi havies fixat i que t'agraden especialment, com qui passa una vegada i una altra pels mateixos camins i va trobant-hi nous racons bonics.

Fa tres dies, el 22 de Juny, em vaig aturar en la pregària que Thomas More va deixar escrita als marges del Llibre de les Hores que tenia a la presó i de la que Carvajal en recull la primera línia en l'anglès original ("Give me the grace good Lord, to set the world at naught...") més uns retalls ben escollits. Vaig buscar la
pregària sencera i he mirat de traduir-la:

Dóna’m la gràcia, bon Senyor,
de tenir el món en no res;
de ser prest a orientar la meva ment vers Tu
i no penjar de les paraules dels homes.
D'estar content d'estar sol.
De no buscar la companyia del món
sinó deslligar-me’n completament
i conduir el meu pensament lluny dels seus neguits.
De no desitjar escoltar les coses del món,
sinó que em desplaguin les seves fantasies.
D'estar content pensant en Déu,
de demanar-li amb devoció el seu ajut,
d'inclinar-me cap el seu consol
ocupat en la feina d'estimar-lo.
De conèixer la meva pròpia baixesa i misèria,
de fer-me humil i submís sota la mà poderosa de Déu,
de doldre'm pels meus pecats passats;
per expiar-los, pacient en l'adversitat.
De passar content el meu purgatori aquí,
d'estar joiós per les tribulacions,
d'anar pel camí estret que porta a la vida.
De suportar la creu amb Crist,
de tenir el final -la mort- ben present,
de no perdre-la de vista, justament ara que la tinc tan a mà,
de no sentir-la estranya;
de preveure i considerar el foc etern de l'infern;
de pregar pel perdó abans que el jutge vingui.
De tenir contínuament al pensament la passió que el Crist ha sofert per mi;
de donar-li sense parar gràcies pels seus beneficis,
de recuperar el temps que abans havia perdut.
D'abstenir-me de vanes fantasies,
d'evitar la llum de les alegries i rialles esbojarrades;
de tallar les recreacions innecessàries.
De tenir per no res la substància del món, els amics, la llibertat, la vida i tot
per guanyar Crist.
De veure els millors amics en els meus enemics,
doncs els germans de Josep mai podrien haver-li fet tant de bé
amb el seu amor i el seu favor com li van fer amb la seva malícia i el seu odi.

24 de gener 2010

Salve

Bradi Barth


( Imatge de Bradi Barth - http://www.bradi-barth.org/ - )


* * *

Déu te guard, Maria, plena de gràcies.

Al teu costat la vida s'il·lumina.

Ets la noieta de la casa,
la nostra alegria i el nostre consol.

Amb Jesús als teus braços,
sense dir res,
aneu obrint camí..
..i el vostre somriure
(quan ens mireu de tant en tant)
ens retorna la confiança

* * *

25 de desembre 2009

Nadal 2009

Nadal-2009-clar


«guardava tot això en el seu cor i ho meditava» (Lc 2, 19)

12 de desembre 2009

"qué más has menester?"

Verge Guadalupe

«Oye y ten entendido, hijo mío el más pequeño, que es nada lo que te asusta y aflige, no se turbe tu corazón, no temas esa enfermedad, ni otra alguna enfermedad y angustia. ¿No estoy yo aquí que soy tu Madre? ¿No estás bajo mi sombra? ¿No soy yo tu salud? ¿No estás por ventura en mi regazo? ¿Qué más has menester? No te apene ni te inquiete otra cosa..»

(del Nican Mopohua, primer relat, antic, escrit originalment en nahuathl, de la història de Sant Juan Diego Cuauhtlatoatzin)

08 de desembre 2009

porta del cel

porta del cel

Resulta que fra Lleó, quan va morir sant Francesc, va quedar tan desconsolat, que no podia passar dia que no anés a resar i portar flors al lloc on era enterrat el seu estimat germà Francesc. Allí, un dia, mentre meditava en les veritats eternes, es va quedar adormit i va tenir un somni. Va veure que s’obria una finestra al Cel i en baixava una escala vermella; a la finestra hi havia Jesús mateix, amb sant Francesc al costat, i cridaven tothom perquè pugessin al Cel. Gairebé tothom qui hi volia pujar, però, no ho podia aconseguir. Els graons eren molt separats els uns dels altres i era molt difícil. A baix de l’escala es van anar amuntegant les persones que, desesperades, clamaven per poder pujar. Aleshores, es va obrir una altra finestra una mica més enllà per la que van baixar una altra escala, aquesta de color blanc. Sant Francesc, que ara estava acompanyat per Nostre Senyor i la Verge Maria, els va cridar que no patissin, que pugessin per aquella altra escala, que era molt més fàcil. L’escala blanca, la de la Mare de Déu, tenia els graons molt juntets i per allí, efectivament, hi podia pujar tothom..

( Aquesta historieta la he llegit al volum de Festes i Sants de “Hablar con Dios”, en la meditació per a la vigília de la festa de la Immaculada. Té la mateixa frescor, aquella fe “desvergonyida” diria jo, de les “Floretes de sant Francesc”. Diu Francisco Fernández Carvajal que la història és treta de “Vita Fratris Leonis”, a “Analecta Franciscana”, Vol. III, 1 )

15 d’octubre 2009

com una festa sens fi

com-una-festa-sens-fi


Senyor, vine a convidar-nos.

Fes que visquem la vida
no com un joc d'escacs
on tot és calculat;
no com una partida
on tot és difícil;
no com un teorema
que ens faci trencar el cap;
sinó com una festa sens fi,
on l'encontre amb Tu ens renovi,
com un ball,
com una dansa
entre els braços de la teva gràcia,
amb la música universal de l'amor.

Madeleine Delbrel

04 de juliol 2009

resar

mantell-blau

Havien d'operar el Patxi. Una operació "grossa", com ell ho diu, i explicava que estava tranquil ("tampoc serveix gaire esverar-se", ens va escriure). Havia rebut el sagrament de la unció dels malalts: "això -seguia- m'ha impressionat força, peró m'ha donat força i serenitat". Demanava que reséssim per ell i pel cirujà que l'havia d'operar: "que faci un bon treball".

Quan vaig passar l'encàrrec de resar per ell, tu Santi vas agafar el "...demana que resem per ell..." i en vas fer el títol d'una resposta -una carta- d'aquelles teves que sempre diuen coses ben dites:

Resar ? Què és resar ? Ja m’agradaria a mi... Potser Pau... Sempre ens ha aconsellat bé. Mai no ens ha defraudat. Mai no ens ha abandonat


Escriu als romans : « Déu, a qui dono culte en el meu esperit quan anuncio l'evangeli del seu Fill, m'és testimoni de com em recordo constantment de vosaltres en les meves pregàries : sempre li demano que em concedeixi finalment l'oportunitat de venir a veure-us. »


(...)


Les persones que es troben quan caminen cap a Déu sempre tenen alguna cosa a comunicar-se. Un pot ser alguna cosa per a l’altre però només a condició que no vulgui ser res per a ell mateix. No mitjançant la seva riquesa interior o intel·lectual, sinó mitjançant allò que ell no és, mitjançant la seva pobresa, mitjançant el seu glatir i esperar, i el seu esperar i el seu afanyar-se, mitjançant tot allò que en ell apunta a un Altre que es troba més enllà del seu horitzó i més enllà de les
seves forces


« Em quedo dret
en el meu lloc de sentinella,
estic a l'aguait a la meva talaia,
per veure què em respondrà el Senyor
i què li puc respondre jo
sobre la meva queixa »


(...)


L’important és el comú i mateix lloc on em puc trobar amb ell en la «pregaria-que-no-sé-fer»—la «meva queixa» per ell—que no només es dirigeix a la intel·ligència sinó també a la comprensió, un comunicat—la pregària—que pressuposa, al mateix temps que la crea, la fe en Déu, en Déu mateix




A mi, que tampoc sé resar com voldria, em va bé imaginar allò que diu el Virolai: "deu-nos abric dins vostre mantell blau". Allí, em sento en aquest "comú i mateix lloc on em puc trobar amb ell", al seu costat, en el quiròfan, a la UVI o en una habitació de l'hospital, amb tots els que no sabem ni dir res..

03 d’abril 2009

"condolència"

jesus

Mes Vós, amb amorosa condolència,
amb vostres mans cuitàreu a collir-les,
trenant per vostre front eixa garlanda
de totes les espines de la terra !

Aquests són versos del poema de Jacint Verdaguer dedicat a les dues espines que es veneraven a Santpedor (les què ara hi ha, són unes altres més petitones -petitíssimes- que es van portar de Roma anys després que les primeres fossin destruïdes quan la guerra). Trobo que són uns versos preciosos, que per a mi tenen relació amb el què diu un altre poeta dels nostres dies, en Santi Pau:
El No del Sí de Déu. El No que pronuncia Déu als qui — també — estima des del seu Sí

Aquesta és la promesa, aquest és l'increïble "malgrat tot" de l'antic i del nou testament, no us sembla ?

El No del Sí que va suportar tota la seva vida des de què va néixer fins als dies terribles de la ditxosa setmana... santa, el seu... fill !

Pau diu : tot el dia. No diu "cada dia" que voldria dir un cop al dia. Tampoc diu "un dia" de l'any que seria el més lògic de dir. Pau diu — se li va escapar ? — com ovelles portades a l'escorxador _tot lo dia_ ( o com es deia abans : tot lo sant dia, tot lo rato )

Per cert, sabíeu que l'etimologia de la paraula "sant" — sancti — antigament s'utilitzava per designar als "aïllats", als "solitaris"... ?

Pren una "dimensió desconeguda" recitar el credo amb aquests paràmetres : crec en la comunió dels sants ! Exacte !

O imagineu-la ara tot dient "sigui santificat el vostre nom"

Els aïllats, els solitaris en comunió, formen part de la gran revelació ( juntament amb els que barregen )

És com si forméssim una sola família, potser molt més gran del què ens pensem, si gosem imaginar-la vista des del No del Sí

No ha d'importar el què jo digui. No és meva la paraula

14 de març 2009

benedicció

hola !


Ens espanta la incertesa del futur, la malaltia i la soledat, tenim por, per nosaltres i pels de casa, temem no tenir feina i la dificultat econòmica, ens preocupen les crisis a la família i les crisis al món. Fes que ens sentim fills, augmenta’ns la confiança, treu-nos la por ! (pregària)

En la primera carta de sant Pere hi llegim:

“beneïu, ja que Déu us ha cridat a rebre en herència una benedicció” ( 1Pe 3, 9)

( les herències, no són dels fills?.. i, si som destinats a una benedicció, no podem beneir tranquil·lament? Qui, de camí cap a casa seva, no beneiria content tothom qui trobés si sabia que a casa l’esperava, recent arribada, la persona estimada, l’objecte dels seus somnis? )

I una mica més enllà diu:

“descarregueu en ell totes les vostres preocupacions, que ell mateix té cura de vosaltres” ( 2Pe 5, 7 )

Afegeixo una cita del llibre de mossèn Escós (p. 161) "Des de la vida, des de la fe". L'article, de l'any 2002, fa referència a alguns fets d'aquells dies:


«El Senyor diu i repeteix “No tingueu por” i també “la pau sigui amb vosaltres”. Quina pau? la pau de Déu? Només n’hi ha una, de pau, i aquesta ha d’abastar tots els àmbits de la vida. Ni hem de témer la pròpia família, ni la vaga general, ni els atemptats. I no perquè no hagi de passar res, sinó perquè Déu ens va donant recursos suficients a cada moment per a seguir endavant. No oblideu que tenim l’Esperit de Déu a dins el nostre cor.

»Ens hem fet deixebles d’Aquell que no va fer cas ni tan sols de la vergonya que havia de passar i per això està assegut al tron del Pare ( He 12, 2 )

»Acabo –-segueix dient mossèn Escós-- amb una citació de la carta als romans de l’apòstol Pau. Llegiu-la amb atenció, que val la pena.

»”Qui ens separarà de l'amor de Crist? ¿La tribulació, l'angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, la mort violenta? Tal com diu l'Escriptura: És per tu que anem morint tot el dia, i ens tenen com anyells duts a matar. Però, de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies a aquell qui ens estima. N'estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l'univers creat no ens podrà separar de l'amor de Déu que s'ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre.”» ( Rm 8, 31-39 )

30 de setembre 2007

la germana Sant Pere

germana-sant-pere

En la segona carbassa, aquella que va donar nom a la col·lecció, hi explicava allò que ens va dir mossèn Escós: l'Esperit és com una llumeta que poséssim dins una carbassa que tingués una escletxa petita; normalment no la veiem, però si la fem girar arriba un moment en el que trobem l'escletxa i veiem la claror de l'espelma que hi ha dins. Des d'aquell moment, pot ser que moltes estones no tornem a veure la llum, però sabem que és dins.

En la "Història d'una ànima", santa Teresina de Lisieux no hi explica fets gaire extraordinaris. Però li van passar algunes coses -jo diria que a tots ens han passat algun dia- que per a ella eren com moments en els que hi veia per l'ecletxa de la carbassa. Ella va ser prou llesta per "guardar-les en el cor" i conservar la certesa que Déu era present en la seva vida en les temporades llargues de foscor que va passar..

«Cada vespre, quan veia que la germana Sant Pere girava el seu rellotge de sorra, ja sabia que això volia dir: Anem ! És increïble com em costava de sortir, sobretot al començament; de tota manera, ho feia de seguida, i aleshores començava tota una cerimònia. S'havia de moure i enretirar el banc d'una manera especial, sobretot no anar de pressa; a continuació començava la passejada. Es tractava de seguir la pobra invàlida sostenint-la per la cintura; jo ho feia amb la màxima suavitat que m'era possible; però si, per desgràcia, ella feia un pas en fals, de seguida li semblava que l'aguantava malament i que cauria: "Ah ! Déu meu ! Aneu massa de pressa, em faré miques." Si procurava anar encara més a poc a poc: "Però seguiu-me!, no sento la vostra mà, m'heu deixat anar; que cauré !; ah !, ja deia jo que éreu massa jove per a portar-me." Finalment arribàvem sense cap incident al refetor; allà sorgien altres dificultats: es tractava de fer seure la germana Sant Pere i de fer-ho amb traça per no fer-li mal; després calia arromangar-li les mànigues (també d'una certa manera); tot seguit era lliure d'anar-me'n. Amb les seves pobres mans tolides, esmicolava el pa en el seu bol com podia. Me'n vaig adonar ben aviat i, cada vespre, no la deixava sense haver-li prestat també aquest servei. Com que no m'ho havia demanat, quedà commoguda de la meva atenció, i fou per aquest mitjà que jo no havia cercat expressament com em vaig guanyar la seva simpatia i, sobretot (ho vaig saber més tard), perquè, després d'haver-li tallat el pa, abans d'anar-me'n li feia el meu millor somriure.»

(...)

»Un capvespre d'hivern complia com de costum el meu petit servei; feia fred, era fosc.. Tot d'una, vaig sentir en la llunyania el so harmoniós d'un instrument de música; llavors em vaig imaginar un saló ben il·luminat, amb resplendents daurats, unes noies elegantment vestides que es feien mútuament elogis i galanteries mundanes; després la meva mirada es posà en la pobra malalta que jo aguantava; en comptes d'una melodia, sentia de tant en tant els seus gemecs planyívols; en comptes de daurats, veia els maons del nostre claustre auster, a penes il·luminat per una feble llumeta. No puc expressar el que va passar dins la meva ànima; el que sé és que el Senyor la va il·luminar amb els raigs de la veritat, que sobrepujaren de tal manera l'esclat tenebrós de les festes de la terra, que no podia creure en la meva felicitat.. Ah !, per a gaudir mil anys de festes mundanes, no hauria donat els deu minuts esmerçats a complir el meu humil ofici de caritat..»

(Extret del llibre Teresa de Lisieux, Manuscrits Autobiogràfics, publicat per Editorial PROA)

25 de juliol 2007

sant Jaume i la fita

santiago


De riure ja es reia, ja, amb ells, però eren una mica bèsties, els íbers..

Ell, que no havia tingut mai por de ningú (se li escapava un somriure de satisfacció quan recordava les vegades que el rabbuni els anomenava “fills de tro” a ell i al seu germà), ara se sentia ben poca cosa enmig d’aquella gent ruda. Ruda com aquella terra resseca per la que caminava, ruda com aquell ramat de cabres i el pastor que li havien dit el nom d’aquella mena de desert que no s’acabava mai: els “monegros” li havia dit que se’n deia..

Va tornar a mirar la petxina que li havia donat en Joan abans de marxar.

―“Pensa que me la va regalar el meu tocaio el “Baptiste” li havia dit..

―“Quan t’escoltin, ja veuràs quants ibers no batejaràs, amb ella..”

Quina diferència amb el que havia imaginat. Tot era difícil, allí. Ni se l’escoltaven. Estava desanimat. Avui tan sols li venien al cap aquelles paraules que va llegir un dia en una carta del bon germà Pau: “Ens veiem oprimits pertot arreu, però no esclafats; sense camins a seguir, però no sense sortida; perseguits, però no atrapats; tirats per terra, però no abatuts..”

En Joan sí que tenia sort. Ell sempre queia bé a tothom. Recordava amb una mica d’enveja allò que li havia sentit de vegades a Maria:

―“Joan, Joan.. el deixeble estimat del meu fill !, quina bona companyia..!”

Ara tan sols tenia ganes d’ajeure’s a terra, arraulir-se al costat d’una pedra, i deixar que Déu nostre Senyor se l’endugués a millor vida..

.........

Va ser mentre tenia aquests pensaments que, allí al davant, a sobre d’una pedra rodona que feia de fita, va veure una llum i sentí una veu coneguda que li deia:

―“Santi, fillet, això et posa trist?”

13 de maig 2007

no rebutgis !

Fatima-marc


Una estampa bonica. Avui fa noranta anys que va tenir lloc l'escena que s'hi veu.

També era diumenge, com avui. En el llibre "La Verge de Fàtima", C. Barthas explica que aquell diumenge, després d'anar a la primera missa del dia, els tres pastorets van portar els ramats de bens de les dues famílies a pasturar a la zona de la Cova de Iria, a uns tres kilòmetres del poble. Quan van arribar ja era cap a migdia i de seguida van dinar el que duien al sarró: pa, formatge i fruita. Després van resar el rosari sota una olivera i en acabat de resar es van posar a jugar: van començar a fer una tanca rodona al voltant d'una mata de bruc, amb pedres que collien dels voltants. Quan la tanca ja feia cosa d'un pam d'alçada, de cop i volta van veure una resplendor de llum que els va espantar. Van pensar que s'acostava tempesta i, a corre-cuita, van aplegar el remat i van començar a baixar del turonet on eren. A mitja pendent, al passar pel costat d'una carrasca (com una alzina petita) que allí hi havia, van veure una nova resplendor i es van tornar a espantar. Volien seguir però es van quedar enlluernats enmig d'una claredat intensa que els envoltava. Allà a la dreta, sobre la carrasca "veieren una senyora formosa més resplendent que el sol"

«Espantats -ara segueixo el text de Barthas- volen fugir. Un gest maternal i unes paraules dolces els deturen:

—No tingueu por; no us vull fer cap mal»

A partir d’aquí comença una història real (jo me la crec) bonica com un conte i que a molts ens ha ajudat a trobar, en moments complicats, una tranquil·litat de fons que pot ser ben bé aquella de que parla Jesús en l’evangeli de Joan:

«Us he dit tot això perquè en mi trobeu la pau. En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: jo he vençut el món.» (Jn XVI, 33)

Els tres pastorets no van tenir gaire èxit en la vida. Déu nostre Senyor va tenir “l’encert” d’endur-se els dos petits ben aviat, abans no els fes malbé la glòria d’aquest món. Podem conservar d’ells, sense interferències, aquella imatge única i deliciosa que vaig penjar ja fa un temps aquí mateix. La Llúcia, per la seva banda, va saber passar tota la vida amagada i gairebé anònima al seu convent.

Avui també fa vint-i-cinc anys de la “consagració” del món a la Mare de Déu que va fer Joan Pau II a Fàtima. Al final del text d’aquella consagració s’hi deia:

«Ens acollim sota la teva protecció, Santa Mare de Déu. No rebutgis les súpliques que t’adrecem en les nostres necessitats !

»No rebutgis !

»Acull la nostra humil confiança i el nostre lliurament !»

Això (amén)

17 de novembre 2006

l'últim que podem fer..

fra-Ginebre


Mossèn Escós deia dimarts passat: El perdó, qui l’ha de donar? I ell mateix es contestava: Si perdonar és aixecar, tant se val qui perdona i qui és el ofès. Normalment ho haurà de fer qui pugui, el qui estigui en millor disposició per aixecar l’altre..

Jo em vaig recordar de la Mari (la germana de la Isabel que sempre te vuit anys), quan alguna vegada s’enrabiava amb la seva mare perquè li feia fer alguna feina de casa i no tenia ganes de fer-la. Quan després més tard ja estava mes tranqui-la li deia a la seva mare: “ya te perdono, mama..”

El perdó Déu ens l'està oferint sempre, i nosaltres el rebem en el moment que "tornant sobre nosaltres" —com el fill pròdig de la paràbola— redrecem camí.

També explicava que la penitència —concepte massa oblidat, deia— era com un anar posant les coses a lloc després d’haver estat perdonats.

Després ens va posar un exemple per il·lustrar amb quina paciència ens havíem de prendre això de “anar posant les coses a lloc”. Era d’un dels relats que parla de fra Ginebre en el llibre de “Les Floretes de Sant Francesc”. En aquest llibre —va dir— potser no hi ha cap història que sigui veritat.. però totes diuen una veritat. La historia era mes o menys així:

Un dia, els frares de la seva comunitat, van decidir que fra Ginebre hauria d'estar tancat al convent, i això havia de ser així perquè fra Ginebre tenia tan bon cor i era tan simple, que sempre donava tot el que tenia al primer pobre que trobava. Allò era un desastre: molts dies els tornava al convent sense ni l’hàbit de monjo..

Un dia, just abans de Nadal, en una estona que es va quedar sol al convent, una velleta va anar a demanar-li alguna cosa per menjar. Ell, que no tenia res per donar-li, va i retalla unes campanetes de plata que orlaven un mantell especial que havien posat a l’altar per a la missa de Nadal i les hi dona a la velleta..

Quan va arribar el frare que feia de sagristà es va indignar tant contra fra Ginebre que li va anar a explicar al pare abat. El pare abat va cridar fra Ginebre i, davant de tota la comunitat, el va renyar molt renyat.

Al vespre tard, quan tots ja dormien, es va presentar fra Ginebre a la porta de la cel·la del pare abat amb un bol de farinetes ben calentes en una mà i una espelma en l’altra mà. Va trucar a la porta i quan va tenir el pare abat al davant li va dir:

—Pare abat, faci la mercè de prendre aquestes farinetes que li he preparat, doncs m’he adonat que mentre em renyava per allò que he fet de les campanetes, vostè s’anava quedant amb la veu enragollada de tant com l’he fet cridar..

El pare abat, que tenia son, li va dir:

—Au !, passa d’aquí i deixa’m tranquil.. que no veus que és hora de dormir, ara?

Fra Ginebre, aleshores, li va dir:

—Malaguanyades farinetes, pare.. Si no se les vol prendre vostè, no fora tan amable d’aguantar-me una estona l'espelma i me les menjaria jo?

El pare abat no va poder resistir tanta bona fe.. El va fer passar, el va fer seure a la taula amb ell i es van menjar entre tots dos les farinetes.

I és que —deia mossèn Escós— l’últim que podem fer, és perdre la pau..

10 de setembre 2006

cestillo

cestillo


En un llibre que em va recomanar el Pitu l'últim dia que vem estar amb ell, l'autor (Antonio Rodríguez Pedrazuela) cita el que un dia li va sentir dir a sant Josepmaria Escrivá:

«Él [sant Josep] nos ha enseñado el valor del trabajo ordinario, que es el medio humano de santificación que tenemos al alcance de la mano: hacer lo de todos los días, lo de cada hora, lo de cada minuto, con cariño. Con ganas y sin ganas, pero con cariño. Con ganas y sin ganas, ¡ pero lo mejor posible ! Con ganas y sin ganas, pero de manera que lo podamos ofrecer al Señor.. Lo mismo si es un rascacielos, de esos que levanta Víctor por aquí, como si es un cestillo de mimbre que teje una hijita mía, indita.

Y concluyó con mucha fuerza:

¡ Tanto me da el rascacielos, como el cesto, si están hechos con amor !»

18 de juny 2006

en la teva feblesa

"En tens prou amb la meva gràcia. En la teva feblesa actua el meu poder"
(2Co XII, 9)

matines


«Sant Francesc estava una vegada, al començament de l’Orde, amb fra Lleó en un indret on no tenien llibres per poder dir l’ofici diví. Quan arribà l’hora de les matines, sant Francesc digué a fra Lleó:

—Estimadíssim, no tenim breviari amb el qual puguem dir matines. Però, per tal que passem el temps lloant Déu, jo diré i tu respondràs com t’ensenyaré. Diré així: —O fra Francesc, tu vas fer tant de mal i tants pecats en el món que ets digne de l’infern; i tu, fra Lleó, contestaràs: —És veritat que ets digne de l’infern profundíssim.

I fra Lleó, amb la simplicitat d’un colom, va respondre:

—D’acord, pare; comença en el nom de Déu.

Aleshores sant Francesc començà a dir:

—O fra Francesc, tu has fet tant de mal i tants pecats en el món que ets digne de l’infern.

I fra Lleó contestà:

—Déu farà per tu tant de bé que aniràs al paradís.

Sant Francesc digué:

—No diguis això, fra Lleó. Sinó que quan et diré: —Fra Francesc, tu has fet tantes coses dolentes contra Déu que tu ets digne de ser maleït per Déu; tu contestes així: —Realment ets digne de ser col·locat entre els maleïts.

I fra Lleó va respondre:

—Quan vulguis, pare.

Aleshores sant Francesc, amb moltes llàgrimes i sospirs, i picant-se al pit, digué en veu forta:

—Senyor del cel i de la terra, jo he comès contra tu tantes iniquitats i tants pecats que sóc del tot digne de ser maleït per tu.

I fra Lleó respongué:

—O fra Francesc, Déu et farà tal que seràs singularment beneït entre els beneïts.

I sant Francesc, estranyant-se que fra Lleó contestés al contrari del que li havia encarregat que digués el reprengué dient-li:

—Per què no respons tal com t’ho ensenyo? Et mano per santa obediència que contestis tal com t’ensenyaré. Jo diré: —O fra Francesc malaventurat, et penses que Déu tindrà misericòrdia de tu, havent comès tants pecats contra el Pare misericordiós i Déu de tot consol que no ets digne de trobar misericòrdia? I tu, fra Lleó, ovelleta, respondràs: —De cap manera no ets digne de trobar misericòrdia.

Però quan sant Francesc digué: —O fra Francesc malaventurat, etc., fra Lleó respongué així: —Déu Pare, la misericòrdia del qual és infinita més que el teu pecat, et tindrà una gran misericòrdia i, a més, t’afegirà moltes gràcies.

Sant Francesc, dolçament irritat i pacientment atabalat per aquesta resposta, digué a fra Lleó:

—Per què has tingut la presumpció d’actuar contra la obediència i has contestat tantes vegades al contrari del que t’havia manat?

Molt humilment i amb un gran respecte, fra Lleó va respondre:

—Déu sap, pare meu, que cada vegada estava decidit a contestar tal com m’ho has manat. Però Déu m’ha fet parlar tal com li plau a ell, i no tal com em plau a mi.

Sant Francesc quedà sorprès i digué a fra Lleó:

—Molt afectuosament et prego que aquesta vegada em responguis tal com t’he dit.

Fra Lleó contestà:

—Parla en nom de Déu, perquè certament respondré aquesta vegada tal com vols.

I sant Francesc digué plorant:

—O fra Francesc malaventurat, et penses que Déu et tindrà misericòrdia?

I fra Lleó va respondre:

—Oi tant ! Rebràs de Déu grans gràcies i t’exalçarà i et glorificarà en l’eternitat, perquè el que s’humilia serà exalçat. I jo no puc parlar altrament, ja que Déu parla per la meva boca.

I així, en aquest humil debat, amb moltes llàgrimes i consolacions espirituals, vetllaren fins que fou de dia.

A lloança de Jesucrist i del pobrissó Francesc: Amén.»


(del llibre “les floretes de sant Francesc”, escrit pels volts de l’any 1330, probablement per Ugolino de Montegiorgio.
Traducció de Bernabé Dalmau
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996)

12 de març 2006

corsencer



Rukmini Chawla explica en el seu llibre "Apostle of Love" que la Mare Teresa de Calcuta, als tres "vots" o compromisos solemnes que tradicionalment prenen les persones que professen en els instituts religiosos, n’hi va afegir un altre que després també van prendre les germanes que s’ajuntaven a la seva congregació. Era el compromís del «servei gratuït i de tot cor –“wholehearted"- als més pobres dels pobres»

Aquesta paraula “wholehearted” és un adjectiu que vol dir “amb sinceritat” o “de tot cor”, però crec que la paraula diu una mica més: ens suggereix aquella manera de fer les coses amb el cor sencer. Però sobretot demana de posar el cor sencer justament en les coses –cadascú té les seves- on l’hem de posar. I això a mi em sembla difícil doncs representa un estar atent tota la vida a no perdre un ordre de prioritats.

On l’he de tenir posat el cor sencer, jo?

Lluc XII, 34 diu que “on teniu el tresor, hi tindreu el cor”

Jo he trobat algunes persones –algun rector de poble, alguna mare- que tenen posat el cor sencer en allò que és el seu tresor, i en dono gràcies a Déu i li dic que m’agradaria saber-ho fer jo també, això.

19 de novembre 2005

"atents a la tendresa de Déu.."

Pollet


Un altre text d'Agustí Altisent -potser el centre de les "Reflexions d'un Monjo":

«No et parlaré del monacat cristià en general, ni tan sols del meu monestir. Et diré el que extrec, com a suma, després de trenta-sis anys de ser monjo: és una vida completa, saps? ¿Com dir-ho? Una vida completa. Jo la sento com ni feta a mida. Interiorment, si no et deixes endur per la tebiesa, sinó que, amb serenitat i mesura, et vas abandonant a Déu i li vas per­metent que cremi, talli i no perdoni res del que el destorba a Ell al propi cor, i ajudes i fas companyia, amb senzillesa, als altres, i penses, en oferir-te, en les necessitats del món, si ho fas sense ostentació però amb bona voluntat, interiorment vas rodolant abisme avall (o abisme amunt, com dir-ho?). A vegades tens vertigen, és dar, perquè no és cosa de no res això de caure a les mans del Déu Viu. Però la caiguda a l'infinit val el que no es pot pagar amb res. La vida val la vida. El preu és aquest: donar la vida per la vida. Però aquest preu només és correcte pagar-lo si és per sobrepassar la vida i entrar en Déu, per mitja de Crist, des de Crist; en Déu, d’on plou cap avall, cap a tots, l'Esperit de la Pau.»

«Començo a teoritzar? Ni tan sols ho sé, perquè, ¿ em creuries si et dic que aquí, en un monestir, és on teoria i vida poden coin­cidir potser més completament? La nostra és, diria, una vida "d’atenció": estem atents a la tendresa de Déu i volem que aquesta tendresa ens amari, per fer-nos més i més a la seva imatge, fins que ens convertim en tendresa de Déu per als altres. Però Déu la sap llarga: sap que tota virtut, abans d’hora, pot engreixar l' orgull, la seguretat en un mateix, i així, ni tan sols això de ser tendresa, només tendresa, t’ho dóna ràpidament Has d'esperar; amb serenitat, però esperar. I no és fàcil; és dur. Però a Déu no se li han d’assenyalar terminis ni posar-li condicions. Cal deixar que Déu sigui Déu. I Ell, que sap que, donant-nos les millors virtuts prematurament les rebríem a favor nostre i no a favor seu i dels altres, ens fa esperar fins que siguem pobres. I a vegades ens bastoneja de maneres diverses fins que, a la fi, ens deixem bastonejar sense resistència i ens posem en posició propícia perquè piqui tant com vulgui. I ales­hores ens adonem que, en comptes de cops, allò eren pessigolles, i que el que pretenia Déu era que el deixéssim fer lliurement a Ell. Aleshores ens entreguem, alegrement, lligats de peus i mans, ens entreguem dolçament com uns pollets, i aleshores ... Així és com ens juguem la pell, ens la juguem cada dia ... Però cada dia sabem millor amb qui ens la juguem. I és meravellós.»

19 d’octubre 2005

camí de Jaurrieta

Jaurrieta-marc-gris



«Una vegada, ja fa molts anys, vaig passar una temporada de pràctiques al poble més alt de Navarra: Aburrea.

Un dia va venir un alferes nou. Es presentava al comandant per saber quin era el seu destí.

El comandant li va dir que havia d’anar a Jaurrieta i que per anar-hi hauria d’agafar un cavall.

Tot el nostre grup érem gent amb molt poca experiència en això de muntar a cavall. L'alferes estava molt inquiet i tota l’hora de sopar va estar parlant del cavall, preguntant coses, demanant algun consell pràctic. Llavors, un de nosaltres li va dir:

—Has de muntar amb serenitat, tranquil, que el cavall no s'adoni que és la primera vegada que ho fas. Això es decisiu.

L’endemà, al matí, molt d’hora, l'alferes va muntar el cavall i, pel que sembla, es va adonar que era la primera vegada que el genet ho feia, perquè, sense més, es va llençar a trotar, amb el conseqüent espant de l’alferes. El cavall va parar quan li va semblar bé, i es va posar a menjar herba en un dels costats de la carretera i, per més que l’alferes tibava les regnes no aconseguia res. Quan el cavall volia, es posava a caminar per la carretera altra vegada i, de tant en tant, parava; després, feia un altre trot i, mentrestant, el genet mirava a dreta i esquerra amb cara d’ensurt.

Així les coses, vingué en direcció contrària un equip d’Enginyers que estaven enrotllant un cable per l’enllumenat i li van demanar: “On vas?”. I el genet va dir amb una gran veritat i una filosofia veritablement realista:

—Jo? Jo anava a Jaurrieta! El que no sé és on va el cavall…

Tot plegat s’assembla bastant a allò que li passa a la nostra vida. Sembla com si anéssim perdent la iniciativa. La vida se’ns presenta com un riu que ens arrossega, en el qual les veus semblen perdudes entre el garbuix de gent i ho semblen sense remei. Som com aquest genet que s’adona que hi ha quelcom que el porta allà on ell no volia anar o, si més no, on no es proposava d’anar.

Potser si a nosaltres, de cop i volta se’ns preguntés: “—Tu, on vas?”, podríem dir: “—Jo, jo anava a l’amor, jo anava a la veritat, jo anava a l’alegria; però no se on m’està portant la vida” »

Tiempo para creer Angel Maria Dorronsoro

11 d’octubre 2005

"ho atrauré tot cap a mi"

Xai-marc-quadrat

«L’anonimat silenciós de la matèria és la seva bondat, revelada en certs moments en el regne animal: us heu fixat en la mirada dels ulls d’un anyell? A través dels ulls mira, demanant misericòrdia, tota la bondat de la matèria i la vida no torçades» (Agustí Altisent)

No he sabut reproduir aquesta mirada de les ovelles en el dibuix, però si m’agrada això que va escriure Agustí Altisent és perquè la descripció és exacte. Quan alguna vegada anant d’excursió hem trobat un ramat d’ovelles sempre m’ha cridat l’atenció aquesta mirada. Una ovella que et mira amb aquells ulls que demanen misericòrdia i reflecteixen bondat.

No és per atzar que Jesús va escollir per a sí mateix la imatge de l’anyell. “Mireu l’anyell de Déu”, va dir d’ell sant Joan Baptiste. L’anyell d’Isaies. En algun lloc Ronald Knox explica que aquells ceps i sarments dels que ens parla Jesús, com aquests xais i anyells –podríem afegir-, ja havien estat “imaginats” des del temps de Déu –el temps de l’eternitat- abans no fossin creats. Es pot dir que Déu va fer el raïm, el blat i els xais a mida del que ens volia dir per Jesús.

La mirada que demana misericòrdia i la que ofereix misericòrdia son ben semblants. És tot l’ésser que es mou en un clima de misericòrdia, com un infant abans de néixer es mou en les aigües de la placenta dins la seva mare.. Amb la seva mort a la creu per a nosaltres –“preneu i mengeu-ne tots que aquest és el meu cos entregat per (a) vosaltres”-, ens ha fet veure com és capaç de misericòrdia. De donar-la i de rebre-la. De quina manera podríem acompanyar millor a qui està malalt, per exemple, que patint la mateixa malaltia? No és la mort en creu de Jesús que ens el fa company universal?: “I jo, quan seré enlairat, ho atrauré tot cap a mi”, havia dit (Jn 12, 32)

17 de setembre 2005

"aquella canal"

aquella canal 400

de "Elogi de la Paraula" de Joan Maragall:

"Recordo un jorn pel nostre Pireneu, a ple mitj-día, que avancavem perduts per les altes soletats: en el desert de pedra onejanta haviem marrat tot camí, y debades interrogavem ab ull inquiet la muda immensitat de les montanyes immóbils. Sols el vent hi cantava ab interminable crit. De sobte, en el crit del vent sentírem un esquelleig invisible: y nostres ulls astorats, poch fets a aquelles grandeses, tardaren mólt en ovirar una eugaçada que en un clot de rara verdor peixia. Esperançáts ens hi encaminàrem fins a trobar el pastor ajaçat al costat de l’olla fumejanta que 'l bailet, degenlls en terra, atentament vigilava. Demanàrem cami, y l'home, que era com de pedra, girà 'ls ulls en son rostre extàtich, alçà lentament el braç signant una vaga drecera, y mogué 'ls llavis. En la atronadora maror del vent, que engolia tota veu, suraven sols dugues paraules que'l pastor repetia toçudament. «Aquella canal...» y signava enllá, vagament, cap amunt de les montanyes. «Aquella canal...» ¡Que eren belles les dugues paraules entre 'l vent gravement dites! ¡Que plenes de sentit, de poesia! La canal era 'l camí, la canal per on s'escorren les aigües de les neus foses. Y era, no qualsevulla, sinó «aquella» canal: aquella que ell coneixia ben bé entre les altres per fesomia certa y propria: era alguna cosa aquella canal, tenia una ànima : era «¡aquella canal...» ¿Veieu? Pera mi això es parlar."

Cada any m'agrada llegir aquest text, que surt citat a "Parlar amb Déu. Meditacions per a cada dia" Hi ha una edició web d'aquestes meditacions a http://www.hablarcondios.org

04 d’agost 2005

Pastors

ovella gris

"El Senyor és el meu pastor: no em manca res. Em fa descansar en prats deliciosos, em mena al repòs vora l'aigua, i allí em retorna. Em guia per camins segurs, per amor del seu nom; ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal. Tu, Senyor, ets vora meu: la teva vara i el teu bastó em donen confiança."
del Salm 23
Quina gran sort poder tenir aprop un bon pastor.
Quina bona cosa poder refer el camí que ens retorna als prats deliciosos.
Heu llegit el llibre aquell de Henri J.M. Nouwen, el Retorn del Fill Pròdig? A partir de l'observació del quadre que Rembrandt va fer de la paràbola, Henri Noewen exposa perfectament la necessitat del perdó en les nostres vides.

Rembrandt fill prodig

Per a la part pràctica –no teòrica-, copio un text de sant Agustí que surt citat al Catecisme de l'Església Catòlica. Surt al punt 1458: Qui confessa els seus pecats ja actua amb Déu. Déu acusa els teus pecats; si també tú t'acuses, t'uneixes a Déu. L'home i el pecador son, per dir-ho així, dues realitats: quan sents parlar de l'home, és Déu qui ho ha fet; quan sents parlar del pecador, és l'home mateix qui ho ha fet. Destrueix el que has fet tú per tal que Déu salvi el que ha fet Ell.. (...) El principi de les bones obres és la confessió de les obres dolentes. Fas la veritat i vens a la Llum (Sant Agustí, Ev Sant Joan 12, 13) Deixeu-me que ho enllaci amb un trosset de Efesis 5, 14: “les coses evidents son lluminoses” No m’interessa gaire el pecat (que no vol dir que no el conegui ..), sí que m’interessa la gran joia -com per posar-se a ballar- del perdó (el sagrament del perdó). Quin canvi notem entre abans i després d’haver demanat perdó: “les coses evidents son lluminoses”: el pecat explicat es fa llum. És una manera distesa de prendre les coses i un ànim per plantar cara a les tendències de les que parla sant Pau, tantes vegades tan barroeres i tan en contra del que voldriem. Potser algú pot titllar aquesta actitud de fonamentalista, jo sé que no ho és (com deia Brossa, “d’aquí no em traureu”) doncs conec l'agraïment que se sent quan es poden reparar “coses” –cadascú té les seves- que han passat. Com la cara que posa la Llúcia (la de l’esquerra de la fotu dels tres pastorets de Fàtima), on podem veure la determinació que li dóna el que ella sap que ha vist.

pastors

Crec que hi ha una relació directe entre la capacitat de rectificar o de deixar-se ajudar a rectificar (“sense mi no podeu fer ben res” Jn. 15, 5) i el grau de felicitat que podem trobar en les nostres vides. Diria que la felicitat que podem trobar en aquesta vida té molt a veure amb saber que estem fent allò que hem de fer.