aviam si ho sé dir
Avui, mentre resàvem el rosari a la capella de la parròquia, tal com se m'acut de vegades, he fet intent d'imaginar la Verge Maria present allà amb nosaltres, i se m'ha acudit veure-la com una noia que vaig veure l'altre dia en un programa de TV que em va ensenyar la Isabel: és una noia que no hi veu, cega o gairebé cega, a qui acompanyen a visitar llocs del món, per exemple la illa de Martinica. Ella pregunta coses, demana que li deixin tocar (en realitat ho acarona) els arbres, els estris de treball, les plantes... Escolta amb molta atenció, però en realitat, el que més es nota és com transforma l'aire i el fer de les persones amb les qui parla. Ells han d'imaginar com transmetre-li allò que ella no veu, i els fa veure a ells mateixos les coses com de nou. Això es barreja amb el sentiment de tenir davant una persona especial, necessitada dels ulls dels altres, i noten, sobretot, la suavitat del seu esperit més gran que el seu perquè la realitat, ella, la veu per dins. Ella veu on ells no hi veuen.
Déu Nostre Senyor va ser molt llest de voler encarnar-se en una noia. Ens va agafar. Quan una futura mare fuma, o beu, o menja, allò que ella pren passa a la sang del futur nadó, es fa vida seva. Déu Nostre Senyor «s’encarna» en la Verge Maria i passa també a la seva sang i a la seva persona. La Verge Maria és Déu amb nosaltres: en figura amable, necessitada, dolça i captivadora.
1 comentari:
Avui 14 de maig, com sempre que no hi ha el mossèn, a la parròquia hem fet la «para-litúrgica» (lectures, pregàries i comunió). Després, com que «sobra» temps, alguna velleta engega el rosari i per postres, algun vellet, el mes de Maria. Cap al final se m’ha acudit imaginar la nostra Mare veient-nos amb els cossos i les cares boniques de quan teníem 5 anys
Publica un comentari a l'entrada