com podrà ser?


Anunciació_marc
«Com podrà ser això?»

«Déu envià l'àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. L'àngel entrà a trobar-la i li digué:

--Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu.
Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L'àngel li digué:
--No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús.  Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi.
Maria preguntà a l'àngel:
--Com podrà ser això, si jo sóc verge?»

Maria tenia un acord matrimonial amb Josep. Estava compromesa. La dificultat de Maria, allò que no entén, és que l'àngel li demani si accepta ser mare sense comptar per a res amb Josep. Ella és verge, i si queda embarassada, què pensarà Josep? Ella se l'estima de veritat i no li vol fer mal.

«L’àngel li respongué:
--L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu.També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible.
Maria va dir:
--Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules. I l'àngel es va retirar.»

Maria accepta sense demanar-li permís a Josep que, al seu temps, va rebre el seu somni i el seu encàrrec aclaridors. Josep no ho va entendre de seguida i, tal com s'havia temut Maria, aquest va ser el patiment que van haver de passar tots dos.
« Home | Next »
| Next »
| Next »
| Next »
| Next »
| Next »
| Next »
| Next »
| Next »
| Next »

11/7/17 10:33

És molt interessant això que dius. Fa pensar en els «intervals» que es donen quan el món i l’esperit es troben. De vegades sembla que no tinguin el mateix tempo, com si un fos més ràpid que l’altre. Sant Pau també ho experimentà camí de Damasc. Hi hagué el temps encegador de la il·luminació i l’evidència per als quals no s’han trobat paraules. Després vingué un temps de tenebres: la ceguesa de l’apòstol —l’interval— i, finalment, vingué el temps de l’Esperit que és el temps del «bon rotllo»: El temps de l’amor, de l’amistat, de l’acolliment i de l’amabilitat personificades en Ananies. Amb sant Josep i la Mare de Déu passa el mateix. En un primer temps hi hagué la llum encegadora de la revelació —«com pot ser?»— per cadascú d’una manera diferent. Després vingué el temps tenebrós de no entendre —l’interval— tant de Josep com de Maria per, finalment, allò que sobre el paper tan sols havia de ser un contracte es convertís en una cosa tan gran com l’amor del dia a dia i de cada dia, un al costat de l’altre. Si contemplem la història posterior a aquests fets podem comprovar com tot això s’acomplí en plenitud. Gràcies!    



11/7/17 19:57

En les tres escenes d'aquests primers misteris de goig -tan bons de resar- que han sortit aquí fins ara, volia pintar una mica aquesta barreja de temor i goig de la que Déu Pare ens sol proveir.

Sembla ser que Déu no estalvia la por i la preocupació als seus fills.

Intento imaginar l'estima (l'enamorament) entre Maria i Josep. Quan dubten o quan pregunten, alguna cosa bona els passa pel cap. Maria no tenia curiositat malsana ni Josep tampoc. Per seguir el que Déu els demanava, tots dos estaven disposats a perdre el seu tresor més preuat, però també volien no ferir el bé de l'altre i van travessar temps dolents.

Déu Pare deu tenir en present tota la vida sencera de cada persona. Nosaltres els seus fills, com tu dius, tenim intervals i seqüències, veiem el moment que toca i prou. "Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa" (Cohèlet). També hi ha el temps en el que ens és donat el regal de trobar el sentit. De vegades en la "il·luminació" primera de la que parles. Unes altres vegades potser més tard, quan ha quallat al cap de molts anys. I alguna vegada exactament en el moment just, com el d'aquell dia en el que les cosines Isabel i Maria es van trobar.

Gràcies, Santi    



» Publica un comentari a l'entrada