resar

mantell-blau

Havien d'operar el Patxi. Una operació "grossa", com ell ho diu, i explicava que estava tranquil ("tampoc serveix gaire esverar-se", ens va escriure). Havia rebut el sagrament de la unció dels malalts: "això -seguia- m'ha impressionat força, peró m'ha donat força i serenitat". Demanava que reséssim per ell i pel cirujà que l'havia d'operar: "que faci un bon treball".

Quan vaig passar l'encàrrec de resar per ell, tu Santi vas agafar el "...demana que resem per ell..." i en vas fer el títol d'una resposta -una carta- d'aquelles teves que sempre diuen coses ben dites:

Resar ? Què és resar ? Ja m’agradaria a mi... Potser Pau... Sempre ens ha aconsellat bé. Mai no ens ha defraudat. Mai no ens ha abandonat


Escriu als romans : « Déu, a qui dono culte en el meu esperit quan anuncio l'evangeli del seu Fill, m'és testimoni de com em recordo constantment de vosaltres en les meves pregàries : sempre li demano que em concedeixi finalment l'oportunitat de venir a veure-us. »


(...)


Les persones que es troben quan caminen cap a Déu sempre tenen alguna cosa a comunicar-se. Un pot ser alguna cosa per a l’altre però només a condició que no vulgui ser res per a ell mateix. No mitjançant la seva riquesa interior o intel·lectual, sinó mitjançant allò que ell no és, mitjançant la seva pobresa, mitjançant el seu glatir i esperar, i el seu esperar i el seu afanyar-se, mitjançant tot allò que en ell apunta a un Altre que es troba més enllà del seu horitzó i més enllà de les
seves forces


« Em quedo dret
en el meu lloc de sentinella,
estic a l'aguait a la meva talaia,
per veure què em respondrà el Senyor
i què li puc respondre jo
sobre la meva queixa »


(...)


L’important és el comú i mateix lloc on em puc trobar amb ell en la «pregaria-que-no-sé-fer»—la «meva queixa» per ell—que no només es dirigeix a la intel·ligència sinó també a la comprensió, un comunicat—la pregària—que pressuposa, al mateix temps que la crea, la fe en Déu, en Déu mateix




A mi, que tampoc sé resar com voldria, em va bé imaginar allò que diu el Virolai: "deu-nos abric dins vostre mantell blau". Allí, em sento en aquest "comú i mateix lloc on em puc trobar amb ell", al seu costat, en el quiròfan, a la UVI o en una habitació de l'hospital, amb tots els que no sabem ni dir res..
« Home | Next »
| Next »
| Next »
| Next »
| Next »
| Next »
| Next »
| Next »
| Next »
| Next »

» Publica un comentari a l'entrada