porta del cel

Resulta que fra Lleó, quan va morir sant Francesc, va quedar tan desconsolat, que no podia passar dia que no anés a resar i portar flors al lloc on era enterrat el seu estimat germà Francesc. Allí, un dia, mentre meditava en les veritats eternes, es va quedar adormit i va tenir un somni. Va veure que s’obria una finestra al Cel i en baixava una escala vermella; a la finestra hi havia Jesús mateix, amb sant Francesc al costat, i cridaven tothom perquè pugessin al Cel. Gairebé tothom qui hi volia pujar, però, no ho podia aconseguir. Els graons eren molt separats els uns dels altres i era molt difícil. A baix de l’escala es van anar amuntegant les persones que, desesperades, clamaven per poder pujar. Aleshores, es va obrir una altra finestra una mica més enllà per la que van baixar una altra escala, aquesta de color blanc. Sant Francesc, que ara estava acompanyat per Nostre Senyor i la Verge Maria, els va cridar que no patissin, que pugessin per aquella altra escala, que era molt més fàcil. L’escala blanca, la de la Mare de Déu, tenia els graons molt juntets i per allí, efectivament, hi podia pujar tothom..

( Aquesta historieta la he llegit al volum de Festes i Sants de “Hablar con Dios”, en la meditació per a la vigília de la festa de la Immaculada. Té la mateixa frescor, aquella fe “desvergonyida” diria jo, de les “Floretes de sant Francesc”. Diu Francisco Fernández Carvajal que la història és treta de “Vita Fratris Leonis”, a “Analecta Franciscana”, Vol. III, 1 )