ofrenes

Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser. Era d’edat molt avançada: després de casada, havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l’infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.

Lluc, 2, 36-38

Jo enyoro o espero l'esmorzar de cada dia, enyoro o espero passejar a primera hora (sobretot si és dilluns o ha plogut), enyoro o espero els dinars a casa, escoltar les músiques repetides, anar a dormir...

M'enyoro de la primavera, de l'estiu, de la tardor, de l'hivern, de Massat...

L'Anna, la filla de Fanuel, de la tribu d'Asser, devia haver passat molts anys enyorant el seu marit que va morir quan ella encara era jove. Pregava i esperava, tenia la il·lusió de veure un dia el Messies i l'alliberament d'Israel. També, com moltes persones, enyorava o esperava anar al Temple a pregar, a donar gràcies i a oferir el seu dejuni.

Aquesta escena de «la Presentació» de l'Evangeli de Sant Lluc queda recollida en els Misteris del Rosari, i tota ella és plena d'ofrenes:

Les ofrenes d'Anna. Les de Maria i Josep oferint Jesús, el seu fill primogènit, a Déu. I també les dels colomins, que podríem ser nosaltres mateixos quan oferim a Déu els nostres anhels i les nostres enyorances; la nostra petitesa i la nostra poca traça.