Una estampa bonica. Avui fa noranta anys que va tenir lloc l'escena que s'hi veu.
També era diumenge, com avui. En el llibre "La Verge de Fàtima", C. Barthas explica que aquell diumenge, després d'anar a la primera missa del dia, els tres pastorets van portar els ramats de bens de les dues famílies a pasturar a la zona de la Cova de Iria, a uns tres kilòmetres del poble. Quan van arribar ja era cap a migdia i de seguida van dinar el que duien al sarró: pa, formatge i fruita. Després van resar el rosari sota una olivera i en acabat de resar es van posar a jugar: van començar a fer una tanca rodona al voltant d'una mata de bruc, amb pedres que collien dels voltants. Quan la tanca ja feia cosa d'un pam d'alçada, de cop i volta van veure una resplendor de llum que els va espantar. Van pensar que s'acostava tempesta i, a corre-cuita, van aplegar el remat i van començar a baixar del turonet on eren. A mitja pendent, al passar pel costat d'una carrasca (com una alzina petita) que allí hi havia, van veure una nova resplendor i es van tornar a espantar. Volien seguir però es van quedar enlluernats enmig d'una claredat intensa que els envoltava. Allà a la dreta, sobre la carrasca "veieren una senyora formosa més resplendent que el sol"
«Espantats -ara segueixo el text de Barthas- volen fugir. Un gest maternal i unes paraules dolces els deturen:
—No tingueu por; no us vull fer cap mal»
A partir d’aquí comença una història real (jo me la crec) bonica com un conte i que a molts ens ha ajudat a trobar, en moments complicats, una tranquil·litat de fons que pot ser ben bé aquella de que parla Jesús en l’evangeli de Joan:
«Us he dit tot això perquè en mi trobeu la pau. En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: jo he vençut el món.» (Jn XVI, 33)
Els tres pastorets no van tenir gaire èxit en la vida. Déu nostre Senyor va tenir “l’encert” d’endur-se els dos petits ben aviat, abans no els fes malbé la glòria d’aquest món. Podem conservar d’ells, sense interferències, aquella imatge única i deliciosa que vaig penjar ja fa un temps aquí mateix. La Llúcia, per la seva banda, va saber passar tota la vida amagada i gairebé anònima al seu convent.
Avui també fa vint-i-cinc anys de la “consagració” del món a la Mare de Déu que va fer Joan Pau II a Fàtima. Al final del text d’aquella consagració s’hi deia:
«Ens acollim sota la teva protecció, Santa Mare de Déu. No rebutgis les súpliques que t’adrecem en les nostres necessitats !
»No rebutgis !
»Acull la nostra humil confiança i el nostre lliurament !»
Això (amén)
