25 de juliol 2010

Nadal al Juliol (2) - dia 25

enlluernant-nos-hi

Bon Nadal de juliol a tothom, doncs, i especialment a tots els Jaumes del món (ells ja fa anys que el celebren). Un text estimat de Ronald Knox:


...Doneu un segon cop d’ull al bressol de Nadal i us adonareu que la vostra primera impressió era inexacta o, per dir-ho millor, era totalment incompleta. Quan miràveu la primera vegada us semblava una bonica estampa de maternitat. Això i res més.

(...)

...¿Sabeu el què és entrar en una cambra i que, gradualment, no de cop i volta, us vagi agafant la sensació que allí hi ha un secret i que tots els qui hi ha a la habitació el comparteixen, menys vosaltres? Potser és una broma que us volen gastar, i mireu per tots costats, inquiets, provant d’esbrinar de què es tracta, però sense voler donar a entendre que sospiteu res. Hi ha una impressió semblant pel què fa a la segona mirada al bressol de Nadal. Tothom hi és tan callat... Els pastors sembla que s’hi acostin de puntetes, el bou i l’ase estan tranquils i no mengen, els àngels, aturats i atents, com esperant que passi quelcom. I aleshores mireu de nou al centre del grup i veieu de seguida allò que havíeu d’haver vist abans. Una mare? Però si tan sols és una nena! No es tracta d’una qüestió d’edat, és una qüestió d’atmosfera; us estant fent una broma: és una nena vestida, amb disfressa pueril, com si fos una mare... I després us en recordeu que aquí no hi ha possibilitat de bromes. És el misteri del naixement virginal.

No cregueu pas que la reverència cristiana vers la virginitat és simplement una manera beneitona per defugir les realitats de la sexualitat. Si passem en silenci els fets sexuals no és perquè els creguem repulsius, sinó perquè els considerem massa sagrats per portar-los a la conversa normal. Si els Pares de l’Església, des dels primers temps, van insistir en la virginitat de la Mare de Déu, no va ser perquè volguessin fer-li un compliment adjudicant-li una virtut cristiana coneguda, sinó que era justament al contrari. Van aprendre a reverenciar la virginitat perquè la havien vist en la Mare de Déu, perquè la havien vist a l’establia de Betlem, i no podien oblidar-ne l’experiència. Allò que havien vist aquí era una innocència que els parlava de renovació. Aquella dona que [com Eva] era altra vegada en una cova, els havia portat de nou al Paradís.

(...)

«Els seus no el van rebre; però a tots els qui el van rebre, que són els qui creuen en el seu nom, els va donar el poder d’arribar a ser fills de Déu, que no neixen de la sang, ni de la voluntat de la carn, ni del voler de l’home, sinó de Déu» (Jn 1, 11-13). El dia de Nadal va néixer tota una família sobrenatural; va néixer virginalment, perquè la seva regeneració la havia retornat a la innocència perduda.

Ho repeteixo: per a fer del Nadal una festa hem de tenir la força mental suficient per tornar a grimpar pels graons de la nostra infantesa i fer-nos idea que mai no els hem baixat. Això és el què fem quan anem a visitar el bressol de Nadal. Tornem a la infantesa en què la vida, la vida sobrenatural, va néixer per primera vegada en nosaltres, intentant recuperar algun alè de la nostra infància primera, en mirar la nena Mare, i el nen Diví, i el pessebre que li va fer de bressol. És difícil, al principi, aclimatar-se a l’atmosfera. Tot hi és tan tranquil, tan secret; el món hi és tan lluny... Us hi sentiu com si hi hagués una conspiració per deixar-vos-hi fora. Però és aquí on heu d’estar; també vosaltres heu nascut en la família de la gràcia, i aquest és el seu bressol. Ens ha nascut un nen per a retornar-nos una mica d’infància, any rere any, fins al més gastat, al menys natural, fins al més desil·lusionat de nosaltres.

Ronald Knox


(d’un sermó pronunciat a la BBC el 25 de desembre del 1950
i publicat en castellà a “Temps i Festes de l’Any Litúrgic” – Rialp 1964)

24 de juliol 2010

Nadal al Juliol (1) - dia 24

ostende


S’ha fet difícil viure el Nadal sense que, tard o d’hora, ens agafi el desencant de l’exageració comercial. Considerar el Naixement des de la perspectiva de la calor i la calma de l’ambient d’estiu, pot ajudar-nos a adreçar-hi aquesta altra mirada de la que Ronald Knox ens parla en el segon d'quests seus escrits, que deixaré aquí -si Déu vol- demà, dia 25 del Nadal de Juliol

No hi ha res d’irreverent, crec jo, en comparar la recerca de Déu per l’home amb un joc de fet i amagar. És el joc d’un nen amb el seu pare: tota la previsió i la ciència per un costat, tot l’entusiasme i l’excitació per l’altre. Quan llegim a l’Antic Testament que Déu va fer una aliança amb els homes, el nostre sentit de la propietat de les coses se sent ofès. Com és possible, sabent de què va, que fes un tractat bilateral, amb deures recíprocs, amb nosaltres? Però un pare juga a fer negocis amb els seus fills; ell amb tots els mitjans, ells amb les monedes que els dóna, i les complicades transaccions que hi tenen lloc en el terreny de la imaginació, són de veure ! És el mateix que passa en el joc de fet i amagar que, a través del segles, continua i té lloc en la vida de cada home des del bressol fins a la tomba.

A què és degut que Déu, que tant ens estima, es faci tan distant de nosaltres, tan difícil de trobar? Gosarem dir-ho? Això forma part de les regles del joc. Es fa difícil de trobar per què, quan el trobem, l’impacte del triomf sigui una experiència única. ¿Per què l’home, amb un cor fet per a Déu i que no pot trobar repòs sinó en Ell, passa llargs dies, potser llargs anys de la seva vida provant de fugir de Déu, d’evitar la seva mirada? Una vegada més, això forma part de les regles del joc; no que ens amaguem d’ell, sinó que tinguem la possibilitat d’amagar-nos.

Quan el fill s’amaga del seu pare, encara que l’amagatall sigui molt fàcil de trobar, el pare pot fer com si no el veiés. Però quan li toca el torn al pare, sempre s’amaga massa bé. Els nens, en el seu joc són una mica més beneits del què podríem esperar, i passen i tornen a passar pel lloc de l’amagatall amb ulls que no hi veuen. És per això que és part del conveni que el nen no es posi a buscar sol, sinó que vagi de la mà de la seva mare, atenta a donar-li indicacions més o menys clares dels millors llocs on mirar i decidida , en últim terme, a descórrer la cortina o a obrir la porta de l’armari per revelar l’excitant secret.

El llibre dels Proverbis ens dóna una indicació d’aquesta mena. Descriu la saviesa de Déu, il·lustrant-la sota la figura d’una dona asseguda al seu costat durant l’obra de la Creació, planejant a quina alçada s’hauran de d’aixecar les muntanyes, de quina manera han de córrer els rius, fins on els oceans han de mantenir en els seus límits, etc. Aleshores, sense avís previ, ve aquest versicle extraordinari: «Jo (la saviesa divina) era al seu costat, jugant contínuament en la seva presència, jugant en aquest món seu, perquè és la meva delícia estar amb els fills dels homes». “Jugant”, no podem canviar-ho; és aquest l’únic significat de la paraula que es fa servir en el text hebreu. Quan l’home surt a escena, aquella saviesa que ha estat fins aleshores el majestuós arquitecte de la Creació, esdevé el seu company de jocs, es posa a jugar amb ell. ¿I a quin joc, si no és el de la Seva recerca, joc impossible sense la saviesa que Ell mateix li inspira? Si no ens ajuda una mica, no tindrem possibilitats de trobar-lo; estem en tanta inferioritat de possibilitats que, si no ens ajudés una mica d’alguna manera, sempre guanyaria.

En la història de la nostra raça, fou l’home qui primer es va amagar de Déu. Coneixem la narració: Adam i la seva esposa es van amagar entre els arbres del jardí. «La dona que tu em vas donar...» La hi va donar perquè l’ajudés, perquè el cuidés, perquè el contingués, i no li ha servit d’ajut; no va fer res mes que arrossegar-lo al mal i ara s’ajup al seu costat, emboscada del tot, per evitar l’esguard de Déu. L’home va començar, ell va llençar el repte i des d’aleshores, durant segles, va ser com un nen espantat buscant el camí, sol en la fosca, assetjat per mil terrors sense causa, cercant el Déu que havia deixat tantes proves de la seva presència, romanent, però, apartat de la seva vista. «Mostra’ns el Pare i ja no ens cal res més». Sí, però la saviesa que el Déu ens havia conferit era tan sols un llampec en la foscor, no una mare que descorrent la cortina ens digués: «Guaita, és aquí !»

I llavors, en la plenitud dels temps, Déu va canviar el lloc del seu amagatall. Sobtadament, quan tot al voltant era tranquil, en la calma pregona d’una nit d’hivern, va venir i es va amagar en la forma d’un home. No ho va fer tan silenciosament que no es descobrís; amb un petit moviment entre els estels, amb un lleu frec d’ales d’àngels, n’hi va haver prou per provocar el clamor d’uns quants buscadors, pastors de fina oïda, astrònoms d’ulls penetrants. Així va començar la recerca: «Digueu-nos: on ha nascut el Rei dels jueus?» La pregunta, repetida d’un caminant a un altre, comença a sonar com el cor d’algun joc infantil. Què? En aquesta casa pobrissona d’un carrer amagat? En aquesta cova inhòspita de sota seu? No cal mirar-hi aquí. No s’hi amagaria pas en un lloc com aquest ! I aleshores s’obre la porta i apareix una dona que demana silenci portant-se el dit als llavis: la nostra Mare que ens ve a ajudar en la nostra recerca. «Sí, és aquí, però entreu sense fer soroll, que dorm.» El Déu que no habita en temples fets amb les mans, dorm aquí ! El Déu que no dorm ni dormisqueja vigilant Israel és aquí adormit !

Et Jesum, benedictum fructum ventris tui, ostende

( Ronald Knox, article publicat a “The Tablet”
el 25 de desembre del 1948 )