Mossèn Escós deia dimarts passat: El perdó, qui l’ha de donar? I ell mateix es contestava: Si perdonar és aixecar, tant se val qui perdona i qui és el ofès. Normalment ho haurà de fer qui pugui, el qui estigui en millor disposició per aixecar l’altre..
Jo em vaig recordar de la Mari (la germana de la Isabel que sempre te vuit anys), quan alguna vegada s’enrabiava amb la seva mare perquè li feia fer alguna feina de casa i no tenia ganes de fer-la. Quan després més tard ja estava mes tranqui-la li deia a la seva mare: “ya te perdono, mama..”
El perdó Déu ens l'està oferint sempre, i nosaltres el rebem en el moment que "tornant sobre nosaltres" —com el fill pròdig de la paràbola— redrecem camí.
També explicava que la penitència —concepte massa oblidat, deia— era com un anar posant les coses a lloc després d’haver estat perdonats.
Després ens va posar un exemple per il·lustrar amb quina paciència ens havíem de prendre això de “anar posant les coses a lloc”. Era d’un dels relats que parla de fra Ginebre en el llibre de “Les Floretes de Sant Francesc”. En aquest llibre —va dir— potser no hi ha cap història que sigui veritat.. però totes diuen una veritat. La historia era mes o menys així:
Un dia, els frares de la seva comunitat, van decidir que fra Ginebre hauria d'estar tancat al convent, i això havia de ser així perquè fra Ginebre tenia tan bon cor i era tan simple, que sempre donava tot el que tenia al primer pobre que trobava. Allò era un desastre: molts dies els tornava al convent sense ni l’hàbit de monjo..
Un dia, just abans de Nadal, en una estona que es va quedar sol al convent, una velleta va anar a demanar-li alguna cosa per menjar. Ell, que no tenia res per donar-li, va i retalla unes campanetes de plata que orlaven un mantell especial que havien posat a l’altar per a la missa de Nadal i les hi dona a la velleta..
Quan va arribar el frare que feia de sagristà es va indignar tant contra fra Ginebre que li va anar a explicar al pare abat. El pare abat va cridar fra Ginebre i, davant de tota la comunitat, el va renyar molt renyat.
Al vespre tard, quan tots ja dormien, es va presentar fra Ginebre a la porta de la cel·la del pare abat amb un bol de farinetes ben calentes en una mà i una espelma en l’altra mà. Va trucar a la porta i quan va tenir el pare abat al davant li va dir:
—Pare abat, faci la mercè de prendre aquestes farinetes que li he preparat, doncs m’he adonat que mentre em renyava per allò que he fet de les campanetes, vostè s’anava quedant amb la veu enragollada de tant com l’he fet cridar..
El pare abat, que tenia son, li va dir:
—Au !, passa d’aquí i deixa’m tranquil.. que no veus que és hora de dormir, ara?
Fra Ginebre, aleshores, li va dir:
—Malaguanyades farinetes, pare.. Si no se les vol prendre vostè, no fora tan amable d’aguantar-me una estona l'espelma i me les menjaria jo?
El pare abat no va poder resistir tanta bona fe.. El va fer passar, el va fer seure a la taula amb ell i es van menjar entre tots dos les farinetes.
I és que —deia mossèn Escós— l’últim que podem fer, és perdre la pau..
