"En tens prou amb la meva gràcia. En la teva feblesa actua el meu poder"
(2Co XII, 9)
«Sant Francesc estava una vegada, al començament de l’Orde, amb fra Lleó en un indret on no tenien llibres per poder dir l’ofici diví. Quan arribà l’hora de les matines, sant Francesc digué a fra Lleó:
—Estimadíssim, no tenim breviari amb el qual puguem dir matines. Però, per tal que passem el temps lloant Déu, jo diré i tu respondràs com t’ensenyaré. Diré així: —O fra Francesc, tu vas fer tant de mal i tants pecats en el món que ets digne de l’infern; i tu, fra Lleó, contestaràs: —És veritat que ets digne de l’infern profundíssim.
I fra Lleó, amb la simplicitat d’un colom, va respondre:
—D’acord, pare; comença en el nom de Déu.
Aleshores sant Francesc començà a dir:
—O fra Francesc, tu has fet tant de mal i tants pecats en el món que ets digne de l’infern.
I fra Lleó contestà:
—Déu farà per tu tant de bé que aniràs al paradís.
Sant Francesc digué:
—No diguis això, fra Lleó. Sinó que quan et diré: —Fra Francesc, tu has fet tantes coses dolentes contra Déu que tu ets digne de ser maleït per Déu; tu contestes així: —Realment ets digne de ser col·locat entre els maleïts.
I fra Lleó va respondre:
—Quan vulguis, pare.
Aleshores sant Francesc, amb moltes llàgrimes i sospirs, i picant-se al pit, digué en veu forta:
—Senyor del cel i de la terra, jo he comès contra tu tantes iniquitats i tants pecats que sóc del tot digne de ser maleït per tu.
I fra Lleó respongué:
—O fra Francesc, Déu et farà tal que seràs singularment beneït entre els beneïts.
I sant Francesc, estranyant-se que fra Lleó contestés al contrari del que li havia encarregat que digués el reprengué dient-li:
—Per què no respons tal com t’ho ensenyo? Et mano per santa obediència que contestis tal com t’ensenyaré. Jo diré: —O fra Francesc malaventurat, et penses que Déu tindrà misericòrdia de tu, havent comès tants pecats contra el Pare misericordiós i Déu de tot consol que no ets digne de trobar misericòrdia? I tu, fra Lleó, ovelleta, respondràs: —De cap manera no ets digne de trobar misericòrdia.
Però quan sant Francesc digué: —O fra Francesc malaventurat, etc., fra Lleó respongué així: —Déu Pare, la misericòrdia del qual és infinita més que el teu pecat, et tindrà una gran misericòrdia i, a més, t’afegirà moltes gràcies.
Sant Francesc, dolçament irritat i pacientment atabalat per aquesta resposta, digué a fra Lleó:
—Per què has tingut la presumpció d’actuar contra la obediència i has contestat tantes vegades al contrari del que t’havia manat?
Molt humilment i amb un gran respecte, fra Lleó va respondre:
—Déu sap, pare meu, que cada vegada estava decidit a contestar tal com m’ho has manat. Però Déu m’ha fet parlar tal com li plau a ell, i no tal com em plau a mi.
Sant Francesc quedà sorprès i digué a fra Lleó:
—Molt afectuosament et prego que aquesta vegada em responguis tal com t’he dit.
Fra Lleó contestà:
—Parla en nom de Déu, perquè certament respondré aquesta vegada tal com vols.
I sant Francesc digué plorant:
—O fra Francesc malaventurat, et penses que Déu et tindrà misericòrdia?
I fra Lleó va respondre:
—Oi tant ! Rebràs de Déu grans gràcies i t’exalçarà i et glorificarà en l’eternitat, perquè el que s’humilia serà exalçat. I jo no puc parlar altrament, ja que Déu parla per la meva boca.
I així, en aquest humil debat, amb moltes llàgrimes i consolacions espirituals, vetllaren fins que fou de dia.
A lloança de Jesucrist i del pobrissó Francesc: Amén.»
(del llibre “les floretes de sant Francesc”, escrit pels volts de l’any 1330, probablement per Ugolino de Montegiorgio.
Traducció de Bernabé Dalmau
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996)
