Un altre text d'Agustí Altisent -potser el centre de les "Reflexions d'un Monjo":
«No et parlaré del monacat cristià en general, ni tan sols del meu monestir. Et diré el que extrec, com a suma, després de trenta-sis anys de ser monjo: és una vida completa, saps? ¿Com dir-ho? Una vida completa. Jo la sento com ni feta a mida. Interiorment, si no et deixes endur per la tebiesa, sinó que, amb serenitat i mesura, et vas abandonant a Déu i li vas permetent que cremi, talli i no perdoni res del que el destorba a Ell al propi cor, i ajudes i fas companyia, amb senzillesa, als altres, i penses, en oferir-te, en les necessitats del món, si ho fas sense ostentació però amb bona voluntat, interiorment vas rodolant abisme avall (o abisme amunt, com dir-ho?). A vegades tens vertigen, és dar, perquè no és cosa de no res això de caure a les mans del Déu Viu. Però la caiguda a l'infinit val el que no es pot pagar amb res. La vida val la vida. El preu és aquest: donar la vida per la vida. Però aquest preu només és correcte pagar-lo si és per sobrepassar la vida i entrar en Déu, per mitja de Crist, des de Crist; en Déu, d’on plou cap avall, cap a tots, l'Esperit de la Pau.»
«Començo a teoritzar? Ni tan sols ho sé, perquè, ¿ em creuries si et dic que aquí, en un monestir, és on teoria i vida poden coincidir potser més completament? La nostra és, diria, una vida "d’atenció": estem atents a la tendresa de Déu i volem que aquesta tendresa ens amari, per fer-nos més i més a la seva imatge, fins que ens convertim en tendresa de Déu per als altres. Però Déu la sap llarga: sap que tota virtut, abans d’hora, pot engreixar l' orgull, la seguretat en un mateix, i així, ni tan sols això de ser tendresa, només tendresa, t’ho dóna ràpidament Has d'esperar; amb serenitat, però esperar. I no és fàcil; és dur. Però a Déu no se li han d’assenyalar terminis ni posar-li condicions. Cal deixar que Déu sigui Déu. I Ell, que sap que, donant-nos les millors virtuts prematurament les rebríem a favor nostre i no a favor seu i dels altres, ens fa esperar fins que siguem pobres. I a vegades ens bastoneja de maneres diverses fins que, a la fi, ens deixem bastonejar sense resistència i ens posem en posició propícia perquè piqui tant com vulgui. I aleshores ens adonem que, en comptes de cops, allò eren pessigolles, i que el que pretenia Déu era que el deixéssim fer lliurement a Ell. Aleshores ens entreguem, alegrement, lligats de peus i mans, ens entreguem dolçament com uns pollets, i aleshores ... Així és com ens juguem la pell, ens la juguem cada dia ... Però cada dia sabem millor amb qui ens la juguem. I és meravellós.»
